Antoni Alsina Amils
Antoni Alsina Amils (Tàrrega 1863-Barcelona 1948) va ser un escultor a cavall entre el realisme del vuitcentista i el simbolisme modernista, tot i que no es va sentir mai part d’aquest darrer moviment.
Es formà a Madrid, a l’Escola especial de pintura i escultura i a l’Escola de Belles Arts, on cursà els estudis oficials. Completà la seva formació durant 4 anys a Roma, gràcies a guanyar una plaça de pensionat a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts.
Després de participar en nombrosos certàmens oficials espanyols d’escultura i aconseguir diferents reconeixements i guardons, li arriba l’èxit l’any 1900 a l’Exposició Universal de Paris. La seva obra de gran format Astúcia i Força (Samsó i Dalila), rebia la medalla d’Or. Un altre fet destacat de la seva trajectòria va tenir lloc l’any 1904 en guanyar el segon premi en el concurs per al monument a Alfons XII que es feia al parc del retiro de Madrid amb una sirena que posteriorment ell mateix executà en gran format.
En la seva etapa de maduresa destaquen les escultures de gran format del grup Barcelona (1927), actualment al parc de l’Espanya Industrial, i Marinada (1927), actualment al parc de Montjuïc, obres que havien estat escollides per anar inicialment a la Plaça de Catalunya.
La seva trajectòria professional com a docent el portà l’any 1901 a Sevilla on guanyà la càtedra d’escultura i on coneixerà la seva esposa. És en aquesta època que l’escultor inicià la temàtica de les ballarines andaluses. L’any 1906 ocupà la càtedra d’Escultura a l’Escola de Llotja de Barcelona on impartí classes fins la seva jubilació l’any 1933 i des d’on influí de manera important en la formació de molts escultors catalans d’aquesta època.
Amb tot, es col·locà al marge de la palestra artística i no s’identificà amb els corrents ideològics que aglutinaren a molts escultors contemporanis. No obstant fou una persona compromesa artísticament i durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou un ferm defensor del nu en l’escultura pública contra els atacs clericals.